|
|
|
|
|
 |
|
|
|
Origen i hàbitat
Sota el terme general de <<lloros>> agrupem un elevat nombre d’espècies molt diferents i que viuen als llocs més diversos. Un gran número d’espècies són oriündes de l’Amèrica del Sud, Austràlia i Indonèsia, també trobem molts de lloros a l’Àfrica i a la Índia. A Europa s’han format algunes colònies a partir d’exemplars que s’han fugat de la seva gàbia, com succeeix amb les cotorres que abunden als jardins i parcs de Barcelona. En el seu lloc d’origen, aquestes aus s’han adaptat a hàbitats molt diversos. Així trobarem a els keas en les zones muntanyoses de Nova Zelanda, als lloros grisos i els amazones a les selves de l’Àfrica i Amèrica del Sud, i a les cacatues rosades en les regions estepàries d’Austràlia. Tots ells tenen en comú la intel·ligència i el bec curt i fort que fan servir per a pelar fins i tot les llavors més petites. Els quatre dits de les seves potes també són una característica comuna, dos orientats cap a davant i dos cap a enrere. Així poden escalar amb gran facilitat, subjectar aliment i portar-se’l al bec. A nosaltres pot semblar-nos que la majoria dels lloros tenen un plomatge de colors molt cridaners, però en els llocs en els que viuen constitueix un camuflatge excel·lent. El color verd dels amazones per exemple, destaca molt a les cases normals, però a la selva fa que l’animal es confongui completament amb el paisatge dels arbres. Algunes espècies fins i tot presenten dimorfisme sexual, es a dir, que els mascles i les femelles presenten coloracions diferents i per tant són molt fàcils de distingir. En canvi, la majoria de lloros tenen una única coloració per als dos sexes. La reproducció en captivitat és un factor important, ja que, antigament, casi tots els lloros que es venien havien sigut capturats en el seu lloc d’origen, però per sort, en l’actualitat moltes espècies és crien en captivitat. I això ajuda a protegir les poblacions salvatges. Per tant, és millor adquirir solament exemplars nascuts en captivitat.
 |
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
