Història
La història de la domesticació del periquito es perd en temps molt remots. L’home viatjava llavors per terra i mar en una constant cerca de mercaderies per a la vella Europa; a finals del segle XVII s’importaven regularment canaris i lloros de talles grans. El periquito no es coneixia encara; fou descobert per l’home blanc el 1789, durant una expedició per Austràlia (el seu país d’origen). La primera descripció que es coneix d’aquests animals data de l’any 1794, tot i que aquestes simpàtiques aus encara no havien arribat a Europa.
El 1831 va ser exposat en el museu de la Linnean Society de Londres, un exemplar dissecat, però fins a 1840 no van arribar exemplars vius a Anglaterra, gràcies al naturalista John Gould, y el 1862 es va allotjar per primera vegada un exemplar al zoo de Londres. Des d’aleshores, milers de periquitos foren capturats per a ser venuts. Transportats en condicions molt precàries, en un principi es va difondre només per Anglaterra i molt aviat van passar a la resta d’Europa. La captura es realitzava mitjançant xarxes en llocs estratègics com els llocs de nidificació o junt als cursos d’aigua, i els ocells eren introduïts a centenars en les rudimentàries gàbies sense aigua ni aliments, això es degut a que els mariners, durant els viatges van observar que els animals sobreviuen en major nombre si no se’ls hi proporcionava aigua, que a la seva vegada es provocat a que amb tota probabilitat els animals mateixos contaminaven l’aigua amb les seves deposicions i acabava sent una font de malalties mortals. El 1850 s’iniciaren les exportacions a Alemanya i també en aquest país va créixer ràpidament la passió per aquests simpàtics psitàcids. Molt aviat es va descobrir que els periquitos són animals sociables, i se’ls criava en parelles tot i que no s’aconseguia la reproducció, el principal motiu d’aquest problema es trobava en la suposició errònia de que el tipus de niu en forma de copa utilitzat per a qui ja coneixia i criava canaris podria servir també per als periquitos.
La primera reproducció en captivitat no va esdevenir-se fins al 1855, quan una dona de Berlinque (Brasil) va posar a la gàbia de la seva parella de periquitos una closca de coco per fer la seva vida en captivitat més confortable, ràpidament la femella va pondre i va incubar els ous aconseguint criar sense gaires problemes la prole. Aquest segurament va ser l’inici de la gran difusió dels periquitos que des d’aquell dia van ser criats a mils, per a fer front a la sempre creixent demanda del mercat, convertint-se en el ocells de gàbia més coneguts i apreciats.
Molt aviat, sobretot al sud de França, van aparèixer veritables criadors, la producció en milers d’exemplars dels quals era destinada al mercat europeu. Malauradament aquestes produccions van provocar la reducció de la talla dels animals, raquitisme, reducció del nombre de cries, a més d’alguns defectes com la muda francesa (que està explicada més endavant). En canvi la cria dels aficionats va passar sense problemes, ja que els exemplars eren sotmesos a més atencions i controls.
Totes aquestes cries van ser necessàries entre altres coses perquè el govern australià va prohibir la exportació dels periquitos en un intent per a salvaguardar la fauna autòctona d’un saqueig indiscriminat.
Aquesta prohibició, encara en vigor, no va tenir cap repercussió sobre el comerç d’aquests ocells, que ja es criaven amb un gran èxit a Europa i també a América, rivalitzant en popularitat amb els canaris.
Amb la cria en captivitat es van produir les primeres mutacions de color del plomatge, que originalment és verd i, segons sembla, va tenir com a primera mutació el groc cap al 1870-1875, seguit d’una desena d’anys més tard per el blau (1880-1885). La resta de mutacions de color son molt més recents, des de 1915 i fins avui en dia, sorprenen als millors criadors les múltiples variacions de color. Amb la reproducció selectiva també es va augmentar de 18 a 22-23 cm la mida, creant així l’anomenada talla anglesa.
En resum, en poc més de 150 anys, el periquito ha arribat a ser un dels animals de companyia més estimats i criats per l’home arreu del món.
