Al passar per una botiga d’animals, ens quedem fascinats davant els periquitos multicolors que adornen l’aparador. Són ocells molt simpàtics , i tothom en alguna ocasió ha pensat en comprar-ne un exemplar i portar-lo a casa. Però la decisió de tenir un animal a casa ha de ser molt meditada; no podem deixar-nos endur pel desig impulsiu o cedir davant la insistència del nostre fill, que veu a l’animal com una joguina més.
S’ha de tenir molt present que qualsevol animal que decidim comprar necessitarà el seu espai propi i que li hem de dedicar un temps i una cura; en el cas del periquito, aquest temps serà d’uns 12 a 14 anys. Sobretot cal recordar que no s’ha d’obrir la gàbia per tal que marxi volant quant no puguem cuidar-lo adequadament, ja que el condemnaríem a una mort segura, ja sigui per falta de menjar o perquè se’l mengi algun gat. També es veritat que no es fàcil saber on col·locar-lo quant ens n’hem de despendre, ja que el venedor que ens el va proporcionar rarament el voldrà, i no sempre hi ha amics disposats a quedar-se’l. Aconsello, per tant, elaborar un detingut examen de la situació abans de procedir a la compra, i preguntar-se sincerament si s’està segur que desitja tenir un o més periquitos a casa.
Davant de tot, hem d’estar segurs que tots els membres de la família coincideixen en voler conviure amb un periquito. Aquests animals són molt simpàtics, intel·ligents i afectuosos, i a vegades aprenen a repetir alguna paraula, però poden resultar força molestos per el seu continu gorgueig i per la brutícia que, inevitablement, traspassa els barrots de la gàbia. La convivència pot ser difícil també en cas de tenir altres animals domèstics a casa. Si es tracta d’altres ocells no hi ha cap problema, si són de mida similar fins i tot poden conviure en la mateixa gàbia. Si es tracta d’un gat, en canvi, la cosa es complica perquè aquest fantàstic felí continua sent un caçador i es pràcticament impossible de convèncer-lo del contrari. El gos, en canvi, es molt més controlable que el gat i molt rarament sorgeixen problemes entre ell i els ocells. Pel que fa a la resta d’animals de companyia , si cadascú té el seu propi allotjament no hem de preocupar-nos.
Quan es parla de convivència amb els periquitos s’ha de tenir en compte que ells necessiten el seu espai propi: la gàbia ha de ser suficientment gran per a permetre’ls fer petits vols. La ubicació de la gàbia és molt important per a mantenir els animals sans: s’ha de descartar el bany o la cuina, per ser normalment llocs foscos i poc ventilats. Per tant, al decidir comprar un o diversos periquitos hem de considerar totes les exigències d’espai que comporta una gàbia per a que sigui fàcil netejar-la i recollir les restes que inevitablement cauen al terra.
Quan arriba el moment tant esperat de les vacances, sorgeix el problema de què fer amb el periquito. Es evident que la solució d’aquest problema s’ha de tenir en compte en el moment de la compra de l’animal, i no després, escollint potser l’opció d’obrir la gàbia i deixar-lo volar cap a un destí freqüentment molt cruel.
Si ens hem d’absentar pocs dies no hi ha problema, podem col·locar a la gàbia diferents recipients amb menjar i abeuradors de sifó per a l’aigua, de manera que l’animal tingui menjar i aigua en abundància.
Si la nostra absència ha de ser més llarga, hauríem de confiar en un familiar, veí o amic que pugui anar a casa nostra cada dos o tres dies per a canviar l’aigua i l’aliment. Aquesta seria la solució ideal per a l’animal ja que s’evitaria el trasllat a un lloc desconegut.
Si tenim la possibilitat d’emportar-nos l’animal amb nosaltres podem utilitzar una gàbia de transport amb unes oportunes mampares que el resguardin de les corrents de l’aire i de possibles ensurts. Al arribar al destí, l’hauria d’esperar una acollidora gàbia.
L’ultima alternativa també pot ser la botiga on vam comprar l’animal, ja que acordant una compensació econòmica , el venedor cuidarà el periquito amb mans expertes i no li faltarà de res.
Fins aquí he analitzat els inconvenients que podrien sorgir al tenir un periquito o més a casa, però no he tingut en compte que molts d’ells es poden evitar simplement amb una mica d’organització: aquests animals són tant intel·ligents, simpàtics, fascinants, gràcies als milers de colors del seu plomatge ens fan tanta companyia que amb una mica de voluntat podrem superar qualsevol problema.
Els periquitos són animals que s’adapten bé a la vida en captivitat, es domestiquen fàcilment, arribant a acceptar menjar directament de les nostres mans, i es reprodueixen sense masses dificultats. Són considerats com els animals més apropiats per a aquelles persones que s’acosten per primera vegada al fascinant món de les aus amb la intenció de dedicar-se fins i tot a la reproducció. Amb ells ens enduem a casa una petita porció de la naturalesa molt útil per a la formació dels joves, que sempre tenen menys oportunitats d’acostar-se al meravellós món dels animals. En fi, els periquitos ens exigeixen alguns sacrificis però també ens proporcionen moltes satisfaccions i plaers.
La compra; comprar un periquito no resulta gens complicat perquè gràcies a les facilitats de la cria l’oferta es molt gran a qualsevol època de l’any. De totes maneres, existeixen unes indicacions que s’han de contemplar per a tenir la seguretat d’escollir els millors exemplars.
Des de fa generacions, els periquitos són criats i seleccionats amb la intenció d’obtenir nous colors de plomatge y millorar la forma del coll i la talla. En efecte, en les tendes especialitzades podem trobar exemplars ‘’millorats’’, anomenats de raça anglesa que arriben a mesurar fins a 22 cm de longitud. Els exemplars de talla petita que es troben normalment a les botigues son anomenats ondulants per els criadors. No hi ha consells especials per triar un exemplar, tan sols val a dir que per a persones poc expertes i no interessades a acudir a una exposició resulta aconsellable triar els ocells de talla normal, més rústics i fàcils de criar que els molt seleccionats.
Els periquitos es reprodueixen a qualsevol època de l’any però els criadors prefereixen els darrers mesos d’hivern i la primavera per la qual cosa, a la primavera es troben a la venda exemplars joves de pocs mesos. Els periquitos no experimenten una verdadera muda estiuenca, com si que succeeix a molts altres animals de gàbia (per exemple: el canari), per tant, estan en bones condicions de plomatge durant tot l’estiu. Es evident que si els comparem amb els mesos de tardor estaran en plena fora i el seu plomatge en plena esplendor.
El que també es força important es on comprar els periquitos, ja que, o bé ho podem fer a una botiga d’animals domèstics convencional o si som aficionats experts podem anar a exposicions ornitològiques, on s’exposen els millors exemplars seleccionats genèticament, aquestes exposicions es solen fer els diumenges de setembre i desembre i estan obertes al públic. Una de les millors opcions són els criadors que es la persona més indicada per a assessorar-nos i per a respondre totes les preguntes que vulguem fer-li, hi ha dos fonts d’informació per posar-nos en contacte amb criadors, la primera es a Madrid amb telèfon: 91 467 86 56; i la segona és a Valencia: 96 384 56 92; en aquests telèfons ens indicaran els criadors més propers a la nostra situació.
Una última opció seria la dels anuncis en les revistes especialitzades, on es venen exemplars en bon estat, però el més convenient si es fa aquest tipus de compra, es anar directament al lloc on es compra per estalviar-li a l’animal el trajecte com a paquet urgent o amb tren ja que podria arribar-nos mort o en molt mal estat a causa de l’estrès com passava als primers exportadors de periquitos (tot i que a ells també els hi influïa les males condicions del transport)
Independentment del tipus de compra que escollim, haurem de procurar obtenir el màxim d’informació possible sobre la salut dels animals, a part de la mida i del color, l’animal que escollim ha d’estar completament sa. Cal advertir que en un local brut i amb gàbies brutes, difícilment trobarem un exemplar sa, encara que puguin semblar-ho, poden ser portadors de diferents malalties que més endavant explicaré. Tota aquesta informació l’haurem d’obtenir parlant amb el venedor(criador o comerciant) però sempre des d’un punt de vista innocent i sense ferir la seva sensibilitat.
Un cop fetes les nostres consideracions sobre el local i les instal·lacions, podem passar a l’elecció de l’animal que més ens agradi, i en aquest punt es molt important observar el seu estat de salut.
Si volem tenir un periquito que ens agafi afecte i al que vulguem ensenyar algun exercici d’habilitat haurem d’escollir un exemplar jove, que no hagi complert els 6 mesos de vida. Existeixen algunes característiques típiques que ens ajuden a definir l’edat de l’exemplar escollit: El color del bec es fosc fins a les 5 o 6 setmanes de vida, i només més tard adopta la coloració característica. Al voltant d’aquesta edat, la cera assumeix el seu color blau en els mascles i lleugerament marró a les femelles. En els individus joves les potes són llises, sense escames seques. Els plomatge no està complet del tot, com tampoc ho estan els seus dibuixos: les marques ondulades del cap arriben a la cera i les marques de la cara apareixen indefinides. Finalment, l’ull es completament fosc.
En canvi en els adults les marques ondulades arriben amb prou feines als ulls i les de la cara són molt definides. L’ull presenta un cercle blanc.
Alhora d’escollir un exemplar es completament el seu sexe. A vegades els mascles són mes tranquils i tindrem potser menys problemes per tenir-lo a la mà, en canvi la femella segurament es defensarà amb picades fortes contra les nostres mans, comportament explicable al estar lligat a l’instint de defensa del niu i la descendència.
El cant és característic dels dos sexes, però els mascles tendeixen a aprendre i repetir algunes paraules simples amb més facilitat.
