Mentre que la tonalitat clara es més afina a la silvestre, les altres dos van néixer al voltant dels anys 1915-1916 gràcies a mutacions. Genèticament és dominant. El verd clar, que és el que ha conservat l’aspecte de la forma silvestre, no necessita aparellament especials i es aconsellable obtenir-lo pur. L’aparellament ideal per a obtenir bons exemplars de color verd fosc es verd clar x verd oliva. Però es difícil aconseguir exemplars verd oliva de bon nivell i per tant s’ha de recórrer a altres aparellaments, com verd clar x verd fosc i verd fosc x verd fosc. També poden fer-se servir els gris-verd per a bons exemplars verd oliva: gris-verd fosc x verd fosc i gris-verd x verd oliva.
El blau: Es un color bastant rar entre els exemplars de cria, però ha sigut una de les primeres mutacions aparegudes entre els periquitos. Es troba com blau cel, cobalt, i malva. Quan va aparèixer el color blau cel a Alemanya i Bèlgica, al voltant de l’any 1880, va suscitar gran interès però es van necessitar trenta anys per a que aquesta mutació es difongués per Europa. Les dos tonalitats restants es remunten en canvi a l’any 1921 i van aparèixer per primer cop a França.
La descripció del plomatge és molt similar a la dels verds, a excepció de la màscara i el color de fons dels dibuixos, que són blancs. El comportament genètic d’aquest color és recessiu. Per a obtenir bons exemplars de color blau cel s’aconsella emparellar-los freqüentment amb exemplars verd clar/blau per a millorar la tonalitat del color. Els exemplars de clor cobalt són els de línia blava que menys problemes donen menys problemes si fem referència a la talla i la forma del cos. Per a millorar la tonalitat del color, l’acoblament aconsellat es blau cel x malva, del qual s’obtenen cries de color cobalt amb una bona gradació de color. El malva, el mateix que el verd oliva, presenta una certa dificultat en aconseguir exemplars morfològicament vàlids. L’acoblament ideal és verd oliva/blau x malva, però molts cops hem de conformar-nos amb cobalt x cobalt, que ofereix un resultat del 25% de cries malva
El gris: Aparegut el 1934, el gris no es exactament un color, sinó un factor que es suma a la tonalitat de color en la que està present, alterant-la. El tipus continua sent el de la varietat en la que està present a excepció de les taques de la cara, que de violetes es converteixen en grises, i a les timoneres, que perden els tons blaus quedant d’un bonic negre fosc.
Sent un color que es suma a un altre ja existent tindrem el gris/verd i el gris/blau, per la qual cosa no és necessària la seva descripció i només fa falta llegir la de la varietat corresponent. Els gris/verd tenen la tonalitat verd(mostassa) clar, mitjana o fosca, mentre que el gris/blau són gris clar(gris perla), gris mig(color gris fum) i gris fosc( gris plom fosc). El comportament genètic és dominant i els acoblaments aconsellats són: gris/verd mig x gris/verd mig, o bé gris/verd mig x gris/verd fosc. El gris/verd s’utilitza freqüentment per a millorar altres varietats de color. També en el cas del gris/blau s’aconsella l’acoblament pur, o entre gris/blau mig i gris/blau fosc. Per a millorar la tonalitat de color alguns cops s’acoblen gris/verd/blau x gris.
El violeta: Es tracta d’una varietat força recent, de fa uns quaranta anys, i, com el gris, no es un veritable color, sinó un factor que altera la tonalitat de color de la varietat en que es troba. Procedeix d’una mutació del cobalt i solament unit a aquest color es òpticament visible; pot estar present en tots els tipus i varietats de color però només un ull expert pot apreciar la diferència. En la sèrie de verds he distingit el verd/violeta fort, que té un color verd/fosc, el verd/violeta fosc, que és de color verd oliva i el verd/violeta oliva, amb el cos oliva fort. Aquestes tres tonalitats, com hem vist, tenen el plomatge verd amb lleugers matisos grocs. Els blau/violeta en canvi, són violeta blau amb el cos cobalt amb reflexes color rosa més o menys marcats, violeta/cobalt de dolor violeta fort amb reflexos porpra i violeta/malva amb el plomatge malva fort i matisos rosats. Hem vist que només el violeta/cobalt es distingeix força fàcilment d’un de normal; de fet, a efectes d’exposició només es reconeixen els que son presentats amb el nom genèric de <<violeta>>; els altres són útils per a la reproducció a fi d’obtenir bons violetes. Emparellant per exemple, un violeta/malta i un blau cel s’obtindran bons violetes portadors de cobalt.
Opalí: Aquesta varietat es va originar a Austràlia el 1932 i més tard va aparèixer espontàniament a Europa. Existeixen opalins de totes les varietats de color que hem vist, mutant-les. A primera vista els exemplars opalins són difícils de distingir dels normals, però amb una observació més atenta es pot apreciar que la màscara s’estén per tot el cap i les ondulacions característiques són menys extenses. Això es degut a que el factor opalí provoca una eliminació parcial de la melanina en algunes parts del cos . Són característics els punts negres al coll, molt grans i ben definits. Les tonalitats de color són les mateixes de les corresponents varietats en que el factor opalí està immers.
En quant al comportament genètic , s’ha de dir que el factor opalí està lligat al sexe i que, per tant, per a obtenir amb certesa exemplars opalins s’ha de treballar amb exemplars purs o acoblar un mascles portador amb una femella pura. Un defecte molt freqüent en aquests exemplars consisteix en els punts del coll, massa grans i molt nombrosos, que arriben a formar casi un collar.
L’albí: L’aparició d’aquesta varietat va tenir lloc cap al 1936, i es caracteritza per ser un animal completament blanc pur, a més de tenir els ulls vermells. Novament es tracta d’una mutació lligada al sexe que presenta les potes de color carn i la cera dels mascles és rosa. Els aparellaments aconsellats per a obtenir albins de bona qualitat són mascle albí x femella gris o mascle gris x femella albina. Els albins molts cops no tenen una bona estructura de plomatge, que és aspre i mancat de brillantor.
Tard o d’hora qui s’ho passa bé amb la cria dels periquitos té el desig de seleccionar-los per a obtenir determinades característiques. En els apartats anteriors hem vist com es comporten els gens en la transmissió de l’herència i també que existeixen caràcters fenotípics i altre genotípics; els primers són externs, visibles, com la talla, la forma del cos, la posició, el dibuix i el color, mentre que els segons estan formats per el conjunt del patrimoni genètic de l’individu i generalment són visibles.
L’aparellament fenotípic: Mitjançant aquest tipus d’aparellament es realitza una selecció visible o que només té en comte els caràcters visibles i no els que estan continguts en el genotip de l’individu. Molts cops es parteix de la convicció equivocada que semblant genera semblant o de que una parella maca, forma una parella molt bella. Desgraciadament, les lleis de la genètica ens ensenyen que els caràcters hereditaris no es comporten d’aquesta manera, i succeeix que de molts campions surten subjectes imperfectes. El motiu d’aquest fet és fàcil d’explicar: el fenotip d’un periquito està format per un número molt alt de gens, molts dels quals romanen amagats i no formen part del fenotip de l’individu, sinó que són latents; amb determinats acoblaments aquestes característiques poden fer-se visibles i molts cops la seva aparició actua en perjudici de la bellesa de l’animal. Això significa que fins i tot el campió més bonic pot albergar gens defectuosos, que són heretats per la prole, que seran pitjor que els pares.
A més, si els dos pares tenen els defectes latents, que no són per tant visibles en el fenotip però si que són presents al genotip, aquests apareixeran amb molt probabilitat a la descendència, que resultarà més decadent. Per aquest motiu, l’aparellament fenotípic dòcilment dóna bons resultats a llarga distància; certament, de dos campions pot néixer algun pollet vàlid.
L’aparellament genotípic: Amb aquests tipus d’aparellament s’intenta aprofitar el genotip dels exemplars que es volen creuar, per tant, dels factors latents. Per a realitzar aquests aparellament s’ha de treballar molt en la consanguinitat o aparellant pares i fills, germans amb germans, etc. Aquest tipus d’aparellament ha de realitzar-se seguint alguns criteris per a no córrer riscos d’exaltar els defectes i perdre avantatges.
Un cop escollides les característiques sobre les que es vol treballar, es procedirà a seleccionar la descendència que demostri posseir-les i s’acoblaran els fills amb el progenitor corresponent. Seguint un cert pla de creuaments interfamiliars existeix, per tant, la possibilitat de restringir notablement la variabilitat de les combinacions genètiques i les nou nats seran homozigots per a un número cada cop més gran de caràcters. Evidentment en aquest put s’intentarà eliminar els defectes i potenciar els avantatges. Amb aquest tipus d’aparellament es corre el risc d’obtenir exemplars de talla diminuta, apàtics amb poca capacitat reproductora, per la qual cosa s’aconsella prestar atenció quan es formin les parelles: si s’albiren individus amb aquestes característiques, és el moment de restaurar la nostra soca amb sang nova que doni força i rigor.
