En pocs grams de pes i uns 18 cm de longitud, el periquito reuneix totes les característiques dels ocells i dels lloros particularment, fins i tot dels de talla molt superior. Son unes fantàstiques ‘’màquines’’ de volar, a més els ocells tenen una estructura corporal molt diferent de la resta de vertebrats.
Son animals de sang calenta, i, com els altres vertebrats tenen una temperatura corporal situada al voltant dels 41-42 ºC. Es vital per al manteniment d’aquesta temperatura el plomatge, que protegeix el cos del fred i del vent. A l’estiu, mantingut separat del cos, afavoreix la circulació de l’aire que permet el descens de la temperatura del cos.
El cos, es el d’un hàbil volador, la seva forma d’ús, aerodinàmica i allargada, es una gran ajuda per a tallar l’aire amb un mínim esforç. El periquito té un vol ràpid i executa moviments inesperats, que posen a prova als més hàbils depredadors.
Aquesta facultat es, sens dubte, producte de la selecció natural que ha dotat a aquest simpàtic psitàcid d’unes robustes i llargues ales i d’una cua també molt llarga, que facilita la realització dels improvisats moviments anomenats abans.
L’esquelet es molt lleuger i està format per uns ossos plans (esponjosos) i per ossos llargs (pneumàtics). Com el de tots els vertebrats, comprèn el cap, la columna vertebral, les costelles, l’estèrnum i les extremitats superiors i inferiors.
El cap del periquito, format per el crani cervical i el crani facial, mostra un aspecte sòlid i robust. Està format per ossos plans, esponjosos i ben soldats entre sí. El coll es gruixut i curt, casi invisible en estar cobert per l’espès plomatge que cobreix el cos sencer.
Els ulls són rodons i estan situats als dos costats del cap per a permetre a l’animal un ampli camp de visió. Per aquest motiu el bulb ocular no és esfèric sinó que té forma de tronc-cònica, amb el consegüent augment de la superfície de la retina que li proporciona una vista molt aguda.
El cap dels periquitos és molt sòlid i robust ja que ha de sostenir el pic robust que distingeix a la família dels psitàcids. Els ossos maxil·lars i la mandíbula estan revestits d’una funda còrnia que, junts amb l’escleròtica , forma el bec. Característicament, el bec dels periquitos té unes vores tallants que es mantenen afilades mitjançant continus fregaments amb superfícies dures. A més de fer-lo servir per a alimentar-se, també el fa servir com a tercera pota per a enfilar-se als arbres o a les barres de la gàbia, o com a arma ofensiva o defensiva. Sobretot en els exemplars més grans, el bec té tanta força que pot trencar fàcilment un dit o les barres de la gàbia. A sobre el bec hi trobem la cera, on es troben les fosses nasals, aquesta cera té una coloració diferent que depèn de l’edat i del sexe de l’individu: en els animals joves la cera es rosada, en les femelles adultes es marró, en els mascles adults es blava i en els animals vells és marró.
La llengua dels periquitos es curta, rugosa, tosca i proveïda de nombroses papil·les sensibles al gust i al tacte. Es utilitzada per a reconèixer objectes o aliment, serveix també per a disposar el menjar al bec i poder-la fraccionar més fàcilment.
Les extremitats inferiors, les potes, són curtes i força maldestres. Més que per a caminar per el terra, les utilitzen per a enfilar-se als arbres. En efecte, els periquitos es mouen bastant penosament per el terra, també a causa de la seva cua tant llarga, mentre que són molt àgils i ràpids grimpant. Les potes les utilitzen també per a collir el menjar , portar-la al bec i sostenir-la mentre l’esmicolen; per aquest motiu estan previstes de dos dits dirigits cap a endavant i dos cap a enrere. En resum: si el bec es considera la tercera pota, les extremitats inferiors poden considerar-se com a mans.
El coneixement dels òrgans interns es també important per a la cria del periquito.
L’aparell respiratori està format per les cavitats nasals, la faringe, els bronquis, els pulmons i els sacs aeris que penetren parcialment els ossos pneumàtics fent així més lleuger l’esquelet i aportant un major flux d’oxigen als músculs, sobretot als de les ales.
L’aparell fònic, en canvi, està compost per la laringe: un llarg tub, de parets interiors llises, situat darrere de la llengua. Entre la laringe i la llengua es troba un orifici en forma de fissura, el glotis, però no existeix l’epiglotis, present en canvi en l’home. La laringe es prolonga en una llarga tràquea que es divideix en dos per a seguir fins als pulmons; en el punt de bifurcació es troba un important òrgan exclusiu dels ocells, la siringe, dotat d’una sèrie de parells de músculs que poden dilatar-lo o contreure’l. L’aparell digestiu està format, a grans trets, per un llarg tub que recorre el cos de l’animal i està caracteritzat per una sèrie de dilatacions i compressions. Es subdivideix en: cavitat oral, composta a la seva vegada per el bec i la faringe; esòfag, format per el pap; estómac, dividit en estómac glandular i estómac muscular; intestí, que comprèn el prim i el gros, els cecs i les cloaques.
