El comportament i la domesticació
Tenir a casa un animal domèstic sense conèixer el seu comportament es sempre un gran error, perquè es perd gran part del plaer de la convivència i es corre el risc de no captar els missatges que l’animal ens transmet, intentant dialogar amb nosaltres. Per a comunicar-se, el periquito utilitza tant la veu com el cos, tot això amb intel·ligència i simpatia.
Les emissions canores dels periquitos consisteixen en sons característics de l’espècie, que varien d’intensitat i potència en funció de l’estat de l’animal: un so suau indica que l’animal està tranquil i relaxat; sembla com si estigués xiuxiuejant alguna cosa per a si mateix. Aquest so es torna més intens a mesura que augmenta l’estat d’atenció i excitació de l’animal fins a arribar a un volum molt alt quan es senten en perill; si es troben diversos exemplars junts, llavors el soroll pot ser casi eixordador, segurament molt molest.
Vivint en contacte estret amb aquests animals, aviat s’aprèn a desxifrar el seu cant, aconseguint entendre força bé el que es diuen entre ells i el que ens volen comunicar. Podem trobar-nos amb algun exemplar capaç de repetir algunes paraules o sons humans, però no és massa freqüent.
Les paraules no són pronunciades clarament, sinó que són integrades dins el seu cant i són repetides ràpidament, resultant a vegades incomprensibles.
El llenguatge corporal l’utilitzen molt per a comunicar el seu estat d’ànim i això és possible gràcies a la seva flexibilitat corporal, que els permet assumir postures complicades tranquil·lament. També en aquest cas n’hi ha prou amb donar una mica d’atenció per aprendre els codis d’aquest llenguatge a través de la lectura d’algunes postures característiques:
-Rascar-se el cap. Per a rascar-se el cap, l’animal passa la pota per darrere de l’ala arribant al cap des de la part de darrere. Aquest comportament es casi sempre de tipus
pràctic: serveix per a rascar-se o per acomodar alguna ploma que està fora de lloc, però també l’utilitza quan l’animal està disgustat per sentir-se massa observat.
-Estirar una pota i una ala: Per a nosaltres significa estirar-se , i el mateix significa per a el periquito. Es una acció que realitza després d’un període de repòs i només si l’animal està bé i tranquil. Moltes vegades aquest gest va acompanyat d’un badall o, com a mínim, de l’obertura del bec. En els animals de gàbia que no tenen gaires possibilitats de moviment, els serveix per a estirar la musculatura de les potes. Si observem que sempre es la mateixa pota la que estira o si l’animal deixa de fer aquest gest, significa que hi ha problemes a les potes.
-Recolzar-se en una sola pota: Quan l’animal reposa moltes vegades es recolza en una sola pota, emetent un cant de plaer.
-El cap amagat entre el plomatge de l’esquena: Aquesta posició es la que adopta l’animal quan vol dormir: el cant va fent-se cada cop més suau, fins que l’animal es dorm.
-Neteja de plomatge: Aquesta activitat es d’importància fonamental per a l’eficàcia del vol i el manteniment de la temperatura correcta del cos. Al llarg de la jornada el periquito dedica varies hores a allisar-se amb el bec cada una de les plomes per a posar correctament cada una de les parts del seu plomatge que s’hagin separat entre si; per al cap, òbviament fa servir les potes. Encara que es de suma importància en l’activitat diària, l’animal només realitza la neteja de plomatge si està tranquil i relaxat; d’altre forma deixa per a un altre moment més propici aquesta activitat.
-Neteja de la cua: Sembla com si per al periquito la cua tingués una importància especial. En efecte, mentre que per a ordenar les plomes molts cops es dirigeix a un company per a que l’ajudi, la cua es mantinguda en estat de màxima eficàcia únicament per part del seu propietari; si un altre individu intenta tocar-la, es motiu de baralla. Sembla com si a la cua l’animal hi tingui alguns sensors que li procurant informació de l’ambient i aquest potser sigui el motiu de que la mantingui sempre en perfecte estat.
-Fregament del cos contra els barrots: Quan les plomes noves neixen estan recobertes d’una capa de queratina, que les allibera al trencar-se. Aquest trencament de la capa de queratina es facilita amb fregament contra objectes durs, el qual explica que en algunes èpoques de l’any el periquito es fregui contra els barrots de la gàbia i dels suports. Si aquest comportament persisteix fins i tot quan no hi ha creixement de noves plomes, denota la presència de paràsits.
-Alçament de les ales: Aquesta actitud va acompanyada molts cops de l’allargament de les potes i serveix per estirar la musculatura de les ales. Es una actitud de benestar i l’utilitza també per a fer baixar la temperatura del cos durant els dies càlids.
-Aprimar-se: Quan un periquito s’espanta, allarga el cos cap a dalt, manté el plomatge molt enganxat al cos i sembla molt més prim que de costum. Molts cops acompanya aquesta posició de mossegades imaginàries a l’aire.
-Plomatge allargat: Quan ha de foragitar algun enemic, el periquito eixampla el plomatge de tot el cos per a semblar molt més gran. També allarga les ales i manté el bec completament obert i emet forts crits abans d’atacar. En canvi, si el plomatge està allargat i l’animal es en un racó de la gàbia, es senyal d’indisposició i hem d’acudir ràpidament al veterinari.
Aquestes són, en resum, les actituds més freqüents que adopten els periquitos i que són fàcilment recognoscibles. Com hem vist en molts casos, es tracta de signes de benestar i per tant es molt important que la nostra mascota les pugui exterioritzar en la nostra presència. Seria una veritable llàstima que el nostre periquito es sentís feliç només en la nostra absència: si així fos, hauríem d’intentar solucionar aquesta situació per poder estar a gust amb ell i poder detectar-li possibles malalties.
També cal esmentar les actituds agressives, ja que en la vida diària d’un grup de periquitos sempre existeix algun conflicte , i per tant es bo que coneguem també el comportament en aquests casos. Abans que res, que hem vist mantenir el plomatge inflat per a semblar més gran; també poden mantenir les ales desplegades. Si arriben ‘’a les mans’’, el comportament serà diferent quan es barallin dos mascles o dos femelles. En el primer cas, els dos contrincants utilitzen les potes i intenten ferir el pit del rival; en el segon cas es donen fortes picades a les potes encara que una d’elles cridi de dolor la lluita continua, fins i tot fins a causar-se ferides freus. A més, les femelles son molt mes agressives, sobretot a l’època de reproducció, ja que han de defensar el niu i les cries.
Abans de pensar en ensinistrar un periquito, hem de domesticar-lo, de forma que entre l’animal i l’home, s’estableixi una agradable relació de confiança mútua. Per a aquest fi es necessari obtenir un exemplar jove (amb el bec fosc i amb les marques ondulades que li cobreixin tot el cap).
Per a domesticar-lo més fàcilment s’aconsella tenir un sol exemplar a casa, com a mínim, tenir-lo allotjat en una gàbia per a que no tingui contacte amb altres periquitos als que, de ben segur, dedicarà la seva atenció. Ja hem vist com aquests animals necessiten la companyia dels seus semblants, però si aquests falten una persona pot ben bé servir per a començar un ‘’diàleg’’ o joc.
Quan veiem que al acostar-nos a la gàbia el periquito no s’espanta, podrem començar la lliçó de domesticació introduint una mà a la gàbia i oferint-li una llaminadura, un pinyó per exemple, esperarem que l’agafi directament dels nostres dits; tot això, parlant-li amb veu suau i intentant no realitzar moviments bruscos per no espantar-lo. Si li hem posat nom, es bo repetir-lo cada vegada que li oferim una llaminadura per a que així associï el seu so amb alguna cosa agradable i acabi acostant-se cada vegada que l’escolti.
Un cop hagi aprés a menjar de la nostra mà sense por, podrem intentar acariciar-li el cap i darrere de la nuca. A aquests dos punts l’animal no hi arriba per a rascar-se i es veu obligat a sol·licitar ajuda dels seus congèneres: si agafa confiança amb nosaltres, es deixarà acariciar amb gust i fins i tot ell mateix es col·locarà en posició per a rebre aquestes carícies.
El següent pas es acostumar-lo a pujar al nostre dit per a poder-lo treure de la gàbia sense exposar-nos a problemes perquè torni després. Si l’animal s’acostuma a fer servir la nostra mà com a mitjà de transport no serà molt difícil conduir-lo de nou a la gàbia: senzillament, li mostrarem la gàbia sostenint una llaminadura entre els dits. Per a la salut del periquito es recomanable deixar-lo realitzar algun petit vol per casa, sempre vigilant que no es faci mal ni faci malbé els objectes de casa. De totes maneres, quan es decideixi deixar volar el periquito per casa es preferible estar presents per a evitar que puguin sorgir problemes greus.
Els periquitos com ja sabem són animals intel·ligents que a vegades son ensinistrats per a realitzar algun petit exercici d’habilitat, sobretot per part de persones del món de l’espectacle. Sempre amb molta paciència, es pot ensenyar a l’animal a sostenir objectes amb el bec, a empènyer un carro petit o agafar objectes amb la pota com si fos la mà. Aquests són només alguns dels exercicis que podem veure en un espectacle, però cal dir que no són moltes les persones que es dediquen a aquest tipus d’ensinistrament amb els periquitos.
Molts cops també ens trobem amb periquitos capaços de repetir alguna paraula o varies. Es una capacitat força rara, però això no vol dir que no ho puguem aconseguir amb el nostre ocell. Com sempre, l’ocell ha de ser molt domèstic i ha d’estar molt lligat a nosaltres i tenir vincles de confiança molt forts. Hem de passar molt de temps amb ell parlant-li contínuament, si pot ser repetint sempre la mateixa paraula. Les lliçons han de tenir lloc a la tarda, a ser possible a la mateixa hora, associant-les a alguna cosa agradable, una llaminadura per exemple. Eliminant tota possible distracció, haurem de posar-nos davant de l’animal i repetir contínuament la paraula escollida fins a que l’animal demostri cert interès. Quan l’interès decaigui i l’alumne doni senyals de cansament, ham d’interrompre la lliçó si no volem aconseguir l’efecte contrari. Es molt difícil que el periquito repeteixi paraules, però no hem de desanimar-nos als primers intents; per a alguna cosa es diu que la paciència es la virtut dels forts.
Si tenim la sort de tenir un periquito capaç de ‘’parlar’’ podrem ensenyar-li més d’una paraula.
Però per a això haurem de tenir en compte que no hem de canviar el tema de la nostra lliçó fins que l’alumne demostri saber-lo repetir correctament , doncs del contrari ens
arriscarem a crear-li confusions. Es més fàcil que el periquito aprengui a repetir sons que escolta a casa, com el degoteig de l’aigua d’una aixeta o el grinyol d’una porta.
