Medi natural
El periquito es un típic habitant d’Austràlia, la qual ha colonitzat al complet, a excepció d’una petita zona costanera.
Sent el seu origen australià, ha hagut d’adaptar-se al clima extremadament dur de les zones semi desèrtiques i desèrtiques de la sabana, on les precipitacions, que no tenen una periodicitat fixa, poden ser molt escasses i poden estar separades per anys de sequera.
Els ritmes biològics es caracteritzen per les pluges sobtades que provoquen el creixement ràpid de la vegetació; els animals troben de nou un ambient per a alimentar-se i reproduir-se, però no disposen de gaire temps ja que l’ardent sol australià provoca temperatures que superen els 50º C, i això fa que torni la sequera i mori la vegetació.
Conèixer les característiques climatològiques de l’ambient del qual es originari el periquito, ens ajuda a comprendre millor com es desenvolupa la seva vida en la naturalesa i com es comporta per tractar de sobreviure en unes condicions tant difícils. Gràcies a aquest coneixement també es pot explicar el significat de de molts comportaments casi selvàtics que moltes vegades es descobreixen en exemplars nascuts i criats en captivitat.
Com he dit anteriorment, una de les principals característiques dels periquitos es la sociabilitat o necessitat de viure acompanyats. De fet no es estrany trobar-se bandades de milers d’individus que es desplacen d’un territori a un altre en busca de menjar i aigua. Quan en una zona escassegen les fonts de subministrament, arriba el moment de traslladar-se a zones de praderies amb herbes carregades de llavors de més de vint espècies diferents, de les quals son veritables llaminers. Degut a la discontinuïtat de les pluges, pot succeir que els periquitos tornin a alguns territoris després de mesos o anys fins i tot. Nidifiquen en colònies, fins i tot colonitzant per complet els pocs arbres disponibles sense masses disputes; si els espais disponibles són escassos, a vegades diverses femelles utilitzen una mateixa cavitat.
La vida en colònies té sens dubte els seus avantatges. Davant de tot, s’ha de reconèixer que trobar fonts d’aigua i d’aliment resulta més fàcil quan són milers d’ulls els que les busquen. Existeix, a més, el problema dels depredadors. Aquests ocells no només són perseguits per les aus rapinyaires, sinó que també per depredadors terrestres com les serps. No obstant, si una au rapinyaire s’enfronta a una bandada de periquitos queda literalment confusa entre milers d’ocells, de manera que no aconsegueix la presa; si considerem a més que aquests psitàcids són grans voladors, ràpids i tracen girs inesperats, pot comprendre’s la dificultat de la seva captura. Per altre part, una colònia d’animals pot advertir amb és facilitat l’enemic i fer saltar l’alarma, alçant el vol xiulant.
Anteriorment he mencionat les dificultats per les que passen els animals per sobreviure i garantir la supervivència de l’espècie: en un hàbitat tant dur com el desert moltes vegades la vida es converteix en impossible; la temperatura es tant alta que evapora l’aigua i crema tota la vegetació. A més, al desert australià no son estranys els períodes de sequera i els periquitos s’han hagut d’adaptar a aquesta situació. En la recerca d’aigua i aliment, moltes vegades realitzen vols molt llargs i no eviten els llocs habitats per l’home per a trobar menjar. Tot i això, molts moren de set i gana, en canvi, l’aigua mateixa pot causar la mort de milers de periquitos. Segons expliquen els grangers australians, milers d’exemplars moren cada any quan, assedegats, es llencen als abeuradors del bestiar mullant-se de tal forma les ales que no poden remuntar el vol.
