Alimentació
El periquito es un animal molt frugal, fàcil d’alimentar i que està contant amb poca cosa. Essencialment és granívor, encara que en el seu hàbitat natural i durant la cria dels pollets pot buscar alguna presa viva per tal d’augmentar el nivell proteic de la seva dieta. És fàcil d’alimentar, però això no vol dir que no haguem de prestar atenció a el menjar que li donem, al contrari: els aliments han de ser sempre frescos i seleccionats, i s’han de seguir algunes regles senzilles.
S’ha de dir, abans que res, que existeixen alguns aliments que mai han de faltar a la gàbia: són els aliments bàsics, i en aquest cas es tracta de llavors. Es troben al mercat mescles de llavors seleccionades. Quan es compra una d’aquestes mescles s’ha de vigilar que el contingut estigui fresc, germinable, que estigui desproveït de pols i, sobretot, de paràsits o arnes, que indiquen el deficient i prolongat emmagatzematge del producte. En aquest cas es millor no donar-li al periquito, doncs podria causar-li problemes gàstrics. També és interesant proporcionar sempre als nostres amics una espiga de mill, que per a ells és una llaminadura i també els estimula a jugar amb ella i fer cabrioles cap per avall, es bo que mai en falti una a la gàbia. L’únic problema es que desprèn massa closques que cauen fora de la gàbia.
La fruita també es molt recomanable per a la seva dieta, i per sobre de totes les altres, la més apreciada per els periquitos es la poma, es tracta d’una fruita summament digerible, reguladora de la funció hepàtica i d’efecte desinfectant per a la cavitat bucal; aporta a més moltes vitamines necessàries per al correcte desenvolupament corporal. Pot ser subministrada durant tot l’any, diàriament, vigilant que no estigui massa freda ni presenti indicis de descomposició. Amb altres tipus de fruita només ens queda fer proves d’acceptació, posant a la disposició de l’ocell petits trossos i observant la seva reacció.
La verdura aporta també ingredients i vitamines molt útils. Escarola, enciam, pastanagues, col i espinacs, tenen l’acceptació dels animals. Neta i seca, no molt freda, la verdura ha de subministrar-se durant tot l’any per a aconseguir una dieta equilibrada en vitamines. Per evitar que l’animal avorreixi aquests aliments, el millor es anar-los alternant de manera que sempre aparegui alguna novetat a la gàbia.
He parlat de la integració vitamínica mitjançant la fruita i la verdura, però pot ser que el nostre amic no sigui partidari d’aquests aliments i, per tant, que necessiti una aportació suplementària de vitamines. Es troben a la venda complexes vitamínics estudiats expressament per als ocells; son de fàcil administració perquè s’afegeixen a l’aigua. En aquest cas l’aigua dels abeuradors ha de ser canviada amb major freqüència perquè el producte molts cops es deteriora. Aquests complexos vitamínics no han de subministrar-se durant llargs períodes, sinó només en cas de necessitat: si l’animal està dèbil a causa d’una cura amb antibiòtics, li donarem abans o després de la reproducció, durant un
període de muda o, per als exemplars que acudeixen a exposicions, a la tornada de l’exposició.
També són importants són útils per al correcte desenvolupament de l’animal: només fa falta pensar en els ossos i la closca de l’ou, que són de calci. Els aliments que li donem al nostre periquito contenen sals minerals, però moltes vegades en quantitats insuficients. D’aquí la utilitat de l’os de sípia i de la pedra penjada a la gàbia. Aquests complements a part de proporcionar-li sals minerals, serveixen per a mantenir en forma el seu bec i garantir una bona digestió. Existeixen també sals minerals que poden afegir-se a l’alimentació.
Les llaminadures resulten molt útils quan es vol domesticar o ensenyar a realitzar un petit exercici d’habilitat, o repetir alguna paraula al nostre periquito. No obstant, convé no abusar-ne perquè podríem crear-li problemes de salut.
