La reproducció
Els periquitos són ocells que s’han adaptat perfectament a la vida en captivitat i arriben a reproduir-se sense gaires problemes. Tot i això, s’han de seguir unes simples indicacions per a obtenir resultats satisfactoris.
Abans de tot cal dir que, en el seu estat natural, la reproducció no va associada a cap estació determinada de l’any, ni a la quantitat de llum, sinó a la presència de menjar en abundància; aquest fet fa que els periquitos es reprodueixin a qualsevol època de l’any. En captivitat, al ser abundant el menjar, poden reproduir-se tot l’any, però el propietari, que ha de cuidar la seva salut, no ha de permetre més de tres niuades.
Els sistemes de cria són dos: la cria en colònia i la cria en parella.
La cria en colònia: hem vist que els periquitos són animals sociables i gregaris que nidifiquen en colònies; per tant, aquest tipus de cria es més natural. Es necessari disposar d’un volador força gran per a poder allotjar-hi nombroses parelles, tenint la precaució de que el número de femelles no superi el de mascles, perquè durant el període de reproducció les femelles sense parella tendeixen a ser molt agressives cap als que si que en tenen, destruint nius, ous i pollets. Un nombre superior de mascles no crea problemes: els que tenen parella mantenen la harmonia de la colònia, ajudant fins i tot a espavilar els petits.
El numero de nius del volador ha de ser el doble del número de parelles. Els nius es disposaran a certa distància entre si per a evitar les baralles entre les femelles; si això no es possible, hauran d’estar separats per un panell de forma que les femelles no puguin veure’s. Aquest tipus de cria pot donar moltes satisfaccions, però presenta l’inconvenient de no poder tenir la certesa de la paternitat dels recent nascuts; els periquitos mostren un comportament monògam, però les escapades extra conjugals són força freqüents.
La cria en parella: amb aquest tipus de cria es pot fer selecció d’exemplars. Es fan servir les anomenades gàbies de cria (60 x 40 x 50 cm) i s’ha de procurar que les parelles puguin veure’s i escoltar-se ja que sinó rarament podran dur a terme la reproducció, precisament per la seva característica d’animals gregaris. Si només es disposa d’una parella, es millor que sigui adulta i que ja hagi nidificat; a més, el local on col·locarem la gàbia no ha de ser massa tranquil.
Els reproductors, si volem tenir èxit, la seva elecció es molt important. Gràcies a la cera de la part superior del bec la distinció dels sexes no presenta gaires dificultats, encara que en algunes varietats la cera del mascle es rosa i la de la femella es molt indefinida. Els reproductors han de ser adults i haver complert almenys els 10 mesos d’edat, molt millor 12 o 14. Emparellar-los abans d’aquesta edat seria perjudicial per a la seva salut i sobretot per al seu desenvolupament físic. Quan es formen parelles s’ha de tenir en compte que en els periquitos altament seleccionats, els anomenats de talla anglesa, el desenvolupament corporal es més lent, per la qual cosa s’ha d’esperar alguns mesos més
Es evident que la salut dels reproductors es de vital importància i s’ha d’excloure de la reproducció animals que hagin sofert malalties infeccioses, de les quals podrien ser portadors.
Almenys abans d’un mes de l’inici de la posta s’ha de reunir a els escollits per a que tinguin temps de conèixer-se i acostumar-se al tipus de menjar que utilitzaran per a alimentar als petits. Si els dos exemplars demostren no suportar-se s’ha de tenir una mica de paciència i mantenir-los a la mateixa gàbia, però separats per una reixeta per a que puguin veure’s i escoltar-se sense tenir contacte directe. Si després d’aquestes preocupacions no s’accepten mútuament, s’haurà de substituir un membre de la parella.
Al mercat es troben nius de fusta en forma de caixa estudiats expressament per a la cria de periquitos. Alguns son de desenvolupament vertical i tenen un orifici a la part superior frontal. El sostre ha de ser mòbil per a poder inspeccionar el seu interior. Els millors són els de desenvolupament horitzontal amb una entrada per a evitar que la femella al entrar al niu caigui sobre els ous, amb el consegüent risc de ruptura.
Els periquitos no necessiten material per a farcir el niu: com a molt una mica de serradures al fons del niu per a mantenir la humitat correcte del niu per al desenvolupament correcte dels ous.
Per a determinar si els reproductors estan preparats, s’ha d’estar atent al seu comportament. La femella visita cada vegada amb més freqüència el niu, fent els darrers retocs amb el bec al forat d’entrada del niu. En canvi, el mascle es mostra més inquiet i comença a realitzar una dansa de festeig que consisteix en la realització de petits salts i en donar petites picades a qualsevol objecte, fins i tot al bec de la seva companya. Durant el festeig el so augmenta considerablement, arribant fins i tot a ser molest.
Acariciar-se i rascar-se darrere de la nuca mútuament, són accions que formen part d’aquest ritual que porta a la femella a ajupir-se allargant les ales cada cop que el mascle se li acosta. Quan l’excitació arriba al seu punt àlgid té lloc l’aparellament, en el qual el mascles puja a l’esquena de la femella i es manté agafat a ella amb les ungles enfonsades dins l’espès plomatge. Mitjançant algunes acrobàcies desplaça la cua de la femella cap a un costat per a permetre el contacte entre les dues clavegueres, de forma que el material espermàtic pugui fecundar els ous. L’aparellament dura pocs segons, però es repeteix nombroses vegades, fins i tot un cop iniciada la posta.
Com ja hem vist, la femella inspecciona de seguida el niu i les seves visites es fan més freqüents al acostar-se el moment de la posta, que normalment té lloc a la tarda. Alguns dies abans de la posta del primer ou la femella pot passar la nit al niu, comportament que hem d’interpretar com una mostra de que tot va correctament.
Els ous són blancs i rodons, i són postos en dies alterns; el seu número varia entre 2 i 12, amb una mitjana de 4-5 ous per posta. Si no es vol cansar en excés a la femella en cas de posta abundant, s’aconsella eliminar algun ou fins al número ideal de 4-5. En aquesta espècie la femella alimenta als petits amb una secreció del pap que conté caseïna i es anomenada llet de lloro, i quan ja són mes grans utilitza menjar prèviament digerit. La femella comença l’alimentació dels pollets per l’últim nascut i fins que no l’ha saciat no es dirigeix al penúltim d’haver nascut, i així successivament. Donat que la llet és més líquida i per tant més fàcil de regurgitar, els pollets alimentats en primer lloc reben una alimentació adequada al seu aparell digestiu, mentre que els més grans reben aliments cada cop més sòlids. Si provoquem la eclosió simultània de tots els ous alterarem el procés d’alimentació, amb greus conseqüències per al creixement dels pollets, amb el risc que es morin.
La incubació dels ous s’inicia uns tres dies després de la posta del primer ou i té una duració de 19 a 23 dies. Es una feina encomanada únicament a la femella, que amb prou feines suporta la presència del mascle a dins del niu. Durant tot el període de la incubació la femella va girant els ous per a aconseguir que el desenvolupament sigui uniforme. Al aproximar-se el moment de l’eclosió s’ha de vigilar que la humitat ambiental, sobretot la del niu, sigui suficientment alta per a permetre la eclosió dels ous. Una bona norma aconsella humitejar les serradures del niu per a proporcionar el grau exacte d’humitat.
En el moment de l’eclosió els pollets estan completament pelats, fins i tot els falta el fi plomatge dels canaris, i tenen els ulls tancats. Són, per tant, molt sensibles al fred i s’ha de procurar tocar-los el menys possible, també per a no posar a la femella nerviosa. El seu creixement es molt ràpid i al cap de només quinze dies els petits ja tenen plomatge. En la alimentació dels nadons participa només la femella; el mascle s’ocuparà de la niuada més endavant, en el moment de la sortida del niu.
Encara que en el moment de néixer no tenen plomes i tenen els ulls tancats, el seu creixement es molt ràpid: als 3-4 dies neixen les primeres plomes i als 8 dies obren els ulls. A les 2-3 setmanes el plomatge està casi complet, excepte la cua que és molt curta; el dibuix del cos quedarà complet amb el pas de les setmanes. Durant tot aquest període el nostre comportament ha de ser molt simple, deixant als pares lliures i tranquils fent les seves funcions; una ullada diària al niu es aconsellable per a assegurar que tot va bé. A l’edat de quatre setmanes els pollets surten del niu per a realitzar les seves primeres visites al món exterior; aquest es el moment més delicat, perquè els petits encara no són capaços d’alimentar-se sols per intenten independitzar-se. Durant un cert temps, per a dormir, segueixen acudint al niu, però molt aviat l’abandonen definitivament per a desenvolupar la seva vida com a adults.
Durant aquest període es el mascle qui es cuida de la seva alimentació, mentre que normalment la femella està pensant ja en una nova niuada. Per a aquest motiu, quan els pollets han sortit del niu per a no tornar-hi es aconsellable substituir el niu per un altre de nou i net.
Per fi, a l’edat de sis setmanes podem considerar independents als nostres periquitos, que poden ser separats de la gàbia dels pares i ser col·locats en una gàbia gran per a que pugin moure’s lliurement i així créixer sans i forts.
He descrit una reproducció normal i sense problemes, però no sempre és tant senzill.
Poden presentar-se dificultats tant en la posta com en el moment de l’eclosió; pot morir uns dels pares o la femella pot decidir abandonar la niuada. Per resoldre aquest problema he fet un recull dels problemes més freqüents i les seves causes i solucions respectius:
|
Problema
|
|
Causes
|
|
Solucions
|
|
-Ous pel terra
|
|
-Femella massa jove
-El niu no es acceptat
-El mascle molesta la femella
|
|
-Esperar a la reproducció
-Canviar el niu
-Allunyar el mascle
|
|
-Ous sense closca
|
|
-Falta de calci
-Femella massa jove
|
|
-Afegir calci i sals minerals a la dieta
-Esperar a la reproducció
|
|
-Manca d’obertura
|
|
-Mascle massa jove
-Són dos femelles
-Suports inestables
|
|
-Esperar a la reproducció
-Canviar el mascle
-Canviar un dels subjectes
-Fixar millors els suports
|
|
-Mort embrional
|
|
-Patologia en curs(salmonel·losis)
-Incubació irregular per femella agitada
-Abandonament del niu
-El mascle molesta la femella
|
|
-Antibiòtics i suspensió de la reproducció
-Substituir a un dels dos reproductors
-Proporcionar tranquil·litat absoluta a la parella
-Allunyar el mascle
|
|
-Es mengen els ous
|
|
-Falta de calci
-Vici adquirit
|
|
-Afegir calci a la dieta
-Eliminar de la reproducció el subjecte
|
|
-Abandonament de les cries
|
|
-Femella massa jove
-El mascle molesta la femella
-Femella molt nerviosa
|
|
-Esperar a la reproducció
-Allunyar el mascle
-Proporcionar tranquil·litat absoluta
|
|
-Mort de la niuada
|
|
-Patologia en curs
-Abandonament del niu
-Mort causada pel mascle
|
|
-Antibiòtic després d’anàlisi de laboratori
-Allunyar el mascle
|
